Brigada arbúcies-palacagüina 2009 INFORME

INFORME DE LA BRIGADA DE SOARPAL 2009
.- Introducció

Com cada any des de fa 23, un grup de persones mogudes per les inquietuds pròpies de cadascú, decidim embrancar-nos en un projecte amb molta experiència com el de Soarpal i ajudar a dotar-nos dels valors de la Revolució Popular Sandinista. Uns valors que des de l’esquerra anticapitalista van fer de Nicaragua un país realment lliure. Uns valors que ens han de permetre, un cop aquí, entendre i fer entendre que un món sense societat de consum és possible i que una societat sense individualisme i sense desigualtats, funciona molt millor que la societat basada en l’egoisme i l’individualisme que el capitalisme ens intenta inculcar. Aquesta experiència ens ha de permetre utilitzar tot el que hem aprés a Nicaragua per posar el nostre granet de sorra en la construcció d’una societat més digna i justa dins d’un país més lliure i solidari.
Aquest any hem estat 10 els i les brigadistes que hem volgut gaudir de l’oportunitat que ens dona Soarpal. En Marc, en Dani, la Paula, l’Albert, la Nuri, la Marta, en Marc, la Mar, en Raul i en Pau.


.- Les jornades de formació

El viatge i la convivència comencen aquí, a Arbúcies concretament. Soarpal ens fa unes jornades de formació totalment necessàries. Valorem molt positiu, que a part de les explicacions de la gent de Soarpal hi participin brigadistes de brigades anteriors i que ens expliquin la seva experiència.
Per què són necessàries les jornades de formació?
Són necessàries perquè anirem a un país totalment diferent al nostre, amb una cultura i amb una manera de viure la vida que no tenen res a veure a com la vivim aquí.
Són necessàries per que representem uns valors. Som durant el més d’agost els representants de Soarpal a Palacagüina, per tant és necessari que tots ens creiem, respectem i defensem tot allò que Soarpal, Fundarpal i el FSLN defensen. Només així entendrem una societat com la nicaragüenca i podrem aportar el nostre granet de sorra al projecte. No s’ha d’oblidar en cap moment que no anem de vacances sinó a contribuir en el projecte de l’agermanament.
Són necessàries perquè la brigada adquireix un compromís amb Soarpal. Som responsables de tot el material solidari que, a través nostre, Soarpal envia a Nicaragua.
Són necessàries perquè durant un mes hem de conviure 10 persones que fins el moment, tret d’algunes excepcions, no ens coneixíem. Per tant s’han d’aprofitar aquestes jornades per conèixer-nos al màxim. És important que a part de les tres jornades de formació proposades per Soarpal, la pròpia brigada faci trobades, sopars, festetes,etc...
Les jornades de formació són una part essencial del viatge que hem fet. Com hem dit abans, el viatge comença amb aquestes jornades i creiem que han de ser d’assistència obligada per a qualsevol persona que vulgui formar part de la Brigada de Solidaritat Arbúcies-Palacagüina.



.- El viatge

En el nostre cas va ser una mica caòtic. Varem arribar amb tres grups diferents i en diferents dies. Això va fer que a part de perdre un dia d’estada a Palacagüina, s’hagués de gestionar l’estada d’un dia de la brigada a Managua, tenint en compte els costos econòmics que va suposar per Soarpal.
Entenem que de cara properes brigades, a part de casos excepcionals que Soarpal ha de valorar, el viatge s’ha de fer conjuntament, arribant a Nicaragua amb el mateix vol o, si no és possible, el mateix dia.
Vàrem ser la primera brigada que es gestionava ella mateixa els bitllets, que en comprar-los per internet, van sortir més barats. Entenem que vàrem pagar la novetada.


.- Palacagüina

La benvinguda va ser increïble. Arribàrem molt tard a Palacagüina i, malgrat això, totes les famílies ens estaven esperant a la Fundarpal. Els sentiments estaven a flor de pell i tots desitjàvem conèixer la nostra família i anar cap a la que seria la nostra casa durant un més. No hi va haver cap brigadista que tingués problemes a casa seva, per tant valorem molt positivament la feina que fa Fundarpal per tal de triar les famílies que albergaran els brigadistes.
Estàvem cansats del viatge i teníem ganes de descansar. L’endemà ens esperava un dia dur. Ple d’emocions i novetats. Ara si podíem dir que estàvem a Nicaragua. Ràpidament ens donàrem compte de tot el que ens havien explicat a les jornades de formació. Tot el carinyu que ens van oferir els nicaragüencs i les nicaragüenques no s’oblidarà mai.
L’endemà quedàrem tots els i les brigadistes a la Fundarpal i començàrem a conèixer els i les responsables de l’agermanament a Nicaragua. Ens van presentar la que seria la nostra guia i tot seguit vàrem fer un volt per Palacagüina coneixent la casa de cada un de nosaltres.
La guia és la persona que ha d’estar a disposició de la brigada per a qualsevol cosa. En aquest cas trobàrem a faltar força aquesta funció. No es coordinava amb nosaltres i va faltar molta comunicació. Segur que part de responsabilitat també la vàrem tenir nosaltres, però no creiem que fos la persona adequada o que potser ella no sabia exactament quina era la seva funció. Creiem que potser la persona que ha d’exercir de guia de la brigada ha de rebre una petita formació sobre en què es basa la seva funció. La guia és una de les persones més importants pels i les brigadistes ja que, entre d’altres funcions, ha de contribuir a trencar el gel entre nosaltres i els i les nicaragüenques.
El segon dia ens van fer la festa de benvinguda. Aquest any van decidir fer-la al “recreativo” un espai públic i on l’entrada era per a tothom. Fins aquest any la benvinguda es feia al local de Fundarpal i potser quedava una mica més limitada l’entrada. Va ser un bon inici i una bona manera de començar a compartir un espai amb la gent de Palacagüina. Començàrem a saber com és d’important la cultura popular per la societat nicaragüenca. Ens posaven el llistó ben alt per la despedida que a hores d’ara ja sabíem que correria a càrrec nostre.
A partir d’aquí començaren uns dies de convivència amb les famílies i els i les palacagüinenses brutals, on l’intercanvi d’experiències era constant i molt positiu.
Al final es va poder fer pràcticament tot el que ens havíem proposat. Es van entregar els medicaments amb parlaments inclosos i es va visitar el centre de salut, es va fer la reunió amb l’alcaldia, es va visitar els “Pipitos”, es van fer excursions, es va establir un lligam prou important amb les Juventudes Sandinistas 19 de julio, participant conjuntament en “las fiestas patronales”, etc. L’únic que segurament va faltar va ser una reunió formal amb el Frente Sandinista. Creiem que és totalment necessària la relació de la brigada amb el FSLN, i que com a mínim una reunió formal, encara que només sigui de presentació, hi ha de ser.
Pel que fa l’acte d’acomiadament no ens queda més que honrar un altre cop el poble de Palacagüina. La Fundarpal va organitzar un sopar amb les famílies on els cuiners varem ser els catalans i catalanes i en el qual cadascun de nosaltres va valorar la seva estada amb cada una d’elles. Va ser un acte molt emotiu en el qual varem poder gaudir d’un menjar fet per les nostres pròpies mans i del qual ningú se’n va queixar. A més a més, l’endemà al “Recreativo” varem tornar a donar el nostre agraïment per l’acolliment del poble a la ciutat. És on, endemés, els alumnes del taller de teatre van poder estrenar les seves petites creacions i on nosaltres varem aprofitar per mostrar que també sabem ballar folklore nicaragüenc.

La convivència amb els i les nicaragüenques ha de ser juntament amb el projecte concret la part fonamental del viatge.


.- L’escuela campesina

L’escuela campesina centrava bona part del nostre temps a Palacagüina. Les tres primeres tardes es van centrar en formar-nos per tal que després féssim una bona sembra de palos, que és el que anàvem a fer. Van ser unes jornades de “capacitación” dinàmiques, divertides i que a més a més ens serviren per aprendre. El projecte ens ocupava els matins de dilluns a divendres, així que cada matí, força aviat, quedàvem a l’escuela campesina i d’allà ens portaven cap a la finca Soarpal que és on treballàvem. Res a dir-hi, no varem tenir cap problema i amb en Jorge, el company campesino que ens ajudava, la relació va ser excel•lent. Esperem que tots els palos que plantàrem es mantinguin vius per molts anys.
L’últim dia d’escuela campesina el destinàrem a pintar el mural que entre tots i totes havíem consensuat.

.- La setmana de ruta

Degut a que un brigadista havia de tornar abans cap als Països Catalans, decidírem fer el viatge la segona setmana d’estada a Nicaragua. Un cop aquí tots vàrem coincidir en que com més aviat es faci la setmana de ruta millor per què, així, després et pots centrar única i exclusivament en la convivència amb la gent de Palacagüina que és l’objectiu de la brigada i és el que ens aporta molt més. La brigada vàrem decidir fer el viatge de dilluns a divendres, per tal de no perdre tant de temps de convivència amb les famílies i gaudir així d’un cap de setmana més a Palacagüina.
Sortírem de Palacagüina i ens dirigírem cap el sud del país. Primera parada Sant Juan del Sur. Una platja espectacular on ens permetrem l’únic petit extra del viatge. Després d’un bon bany vàrem fer un bon dinar. Després de passar mig dia per allà i comprar el sopar i l’esmorzar de l’endemà ens dirigírem cap a la Playa de la Flor per tal de veure el desove de les tortugues. Una experiència que recomanem a tothom. Allà demanàrem als militars que hi ha controlant la zona si podíem fer nit al seu comandament i no ens van posar cap problema. Una cosa que s’ha de tenir en compte, és que el certificat que ens feu Soarpal que ens acredita com a brigada solidària seria bo que es presentés en qualsevol oficina governamental per tal de que el govern nicaragüenc pugui corroborar el certificat. Els militars ens ho van dir i que d’aquesta manera segurament no s’hauria pagat res pel tema de les tortugues. També ens van dir que a Ribas, població que queda de passada per anar a Sant Juan del Sur hi ha una oficina on ens ho haguessin fet.
Després de la increïble experiència que vàrem viure a la Playa de la Flor, ens dirigírem cap a Granada, una ciutat colonial on posàrem el nostre cuartel general per tal de gaudir els pròxims tres dies de les Isletas, el volcà Santiago, i el mercat de Masaia. Tot molt recomanable.
L’últim que ens quedava per visitar era León. La primera capital de la Revolució. León puro Sandinista que diuen ells. És una ciutat amb un ambient increïble. Una ciutat universitària i amb una atmosfera saníssima. Està plena de racons amb monuments i murals sobre la revolució. Allà vam conèixer una gent excel•lent. Uns sandinistes de pura raça i que a part d’ensenyar-nos el museu i explicar-nos la història de la Revolució ens varen fer un tour per la ciutat explicant-nos què havia passat a cada indret. Des de la fortaleza, on van ser torturats centenars de sandinistes, passant per la carcel 23, on el company mateix va estar apunt de perdre la vida, fins el lloc on 4 companys estudiants van ser assassinats per la repressió feixista durant una manifestació.
Aquí va acabar la nostra ruta i tornàvem cap a Palacagüina. Ja teníem ganes de tornar a veure les nostres famílies i els nostres companys i companyes.


.- La brigada

La brigada la formem 10 nois i noies de diferents edats, inquietuds i objectius i després de les jornades de formació semblava clar que la convivència seria difícil, com així va ser, però a pesar de tot i després d’alguna que altre discussió força intensa, aconseguírem passar tot un mes compartint un espai i uns objectius, que d’altra banda era del que es tractava.
Creiem necessari pel bon funcionament de la brigada que tots i totes les futures brigadistes han de tenir clars els valors que representen l’agermanament, i per tant que tothom els ha de respectar. Això és una cosa que s’ha d’aclarir durant les jornades de formació. No es pot esperar a ser a Nicaragua per veure de què es tracta tot plegat.
Un cop a Nicaragua la brigada no ha de compartir el 100% del temps, ja que es coneix a gent amb qui uns tindran més afinitats que d’altres i cadascú pot tenir uns objectius diferents, però si que, per les necessitats del projecte i perquè el viatge es fa amb col•lectiu i no individualment, n’has de compartir una bona part. Així que s’han de deixar de banda les diferències que puguin sorgir i conviure. La brigada comparteix el projecte i el dinar de cada dia, però recomanem que es busqui un moment cada dia o cada dos dies per fer assemblea i parlar, discutir,etc. de tot el que envolta la brigada en si. Problemes personals entre brigadistes, algun possible problema amb alguna família, o simplement compartir les vivències i experiències viscudes.


.- Conclusions

El viatge a Nicaragua ha suposat un canvi en les nostres vides. Aprens a valorar molt més les coses, a conviure amb un mateix i amb els altres, aprens a compartir i sobretot aprens que no fa falta tenir tot el que tenim aquí per ser feliços.
Què és la societat del benestar que tant ens parlen els polítics? En el món capitalista ens intenten inculcar que la societat del benestar és la societat que ens permet viure amb totes les comoditats. Que cadascú ha d’intentar ser el millor i que si jo tinc un cotxe súper guai, o vesteixo d’aquesta manera o tinc una súper casa, la gent em valorarà molt més. És igual si per tenir tot això trepitjo el meu company de feina, o que a la cantonada de casa hi hagi algú que no pot ni tenir cotxe ni lloc per viure. L’únic que importa és l’individu.
Nicaragua ens ha ensenyat que la societat del benestar és aquella en què les persones són solidaries entre elles. Això no vol dir que jo li dono al veí allò que em sobra, perquè allà no els hi sobra res, sinó que el poc que tinc ho comparteixo amb aquell que encara té menys.
Companys, companyes hem de donar tots una mica perquè un no ho hagi de donar tot, i així contribuir en la construcció d’uns Països Catalans lliures dins d’un món més just i solidari, perquè com diuen a Nicaragua,

“la solidaridad es la ternura de los pueblos”